Disculpeu si sóc tan contundent en afirmar-ho, però és ben cert, jo no puc ser tu, ni un altre, malgrat que ens assemblen o que ho intentem.
Saber qui és aquest jo, barreja del que els altres creuen que sóc, del que crec jo, de com em mostro, de com em veuen, no és una tasca fàcil i potser no té fi.
Vaig escriure el conte Però jo sóc jo intentant reflectir la interacció dels que ens envolten des del nostre naixement en la construcció d’aquest jo. Hi ha tantes persones properes i situacions, vivències, que ens ajuden o des ajuden en la construcció d’aquest jo. Tantes…
Quan m’ho haig d’explicar intento fer-ho com si fos un conte meravellós, on hi surten tots els seus arquetips: fades, reines, princeps, madrastres i també els bons i els falsos amics. Això em fa entendre i perdonar. La nostra vida és un conte i hauríem d’intentar viure-la així.
I quan ja tens l’edat que tinc, pots mirar enrere i veure el dibuix que has fet, com passa al conte de l’Isak Dinesen: La cigonya. El coneixeu? Un home que vivia en un far es desperta pel crit d’un ocell desconegut, intrigat i encuriosit, el va seguint a les fosques pels aiguamolls amb la seva petita barqueta, després de donar-se per vençut, sense haver satisfet la seva curiositat, torna a casa; a l’endemà, amb la llum del dia, veu, des de la finestra, que ha dibuixat una cigonya.
El punt de partida seguint el crit de l’ocell desconegut…
… va ser al carrer Balmes de Barcelona, el 14 d’agost de 1948, on vaig aterrar, al llit del meu avi mentre un grill cantava i li feia companyia a la meva mare. Va ser un bon naixement d’aquells que molts psicòlegs d’ara recomanen, a casa, amb naturalitat, donant temps a la mare i al nadó, respectuós, en silenci… només el grill…
I així va començar el meu dibuix.
El meu entorn familiar, tant del pare com de la mare passaven per moments de dol i tristesa, el besavi Ramon Sagarra, els avis Escardó Sagarra i els seus dos fills, especialment el tiet Ramón, van celebrar amb molta alegria la meva vinguda; havien perdut els darrers anys dos noies, netes, filles i germanes respectivament i l’arribada d’una nena, és a dir jo, va ser una benedicció. La meva àvia Carmen va ser la meva madrina, tocava nocturns de Chopin al piano, parlava francès i tenia també la dèria d’escriure, tinc els seus diaris…
A casa l’avi Joan Bas Roldós, també era un moment dur, un any abans havia perdut l’amor de la seva vida, la meva àvia Mercè Campello i la meva arribada va omplir d’esperança i joia el seu cor ; ell va ser el meu padrí i una presència constant i molt important en la meva vida, ell i la meva mare van obrir-me la porta als seus llibres que més endavant vaig remenar i llegir en total llibertat, entre d’altres coses que vam compartir. Intento imaginar-me aquests 4 primers anys que vam conviure, em costa, a casa d’ell vaig aprendre a caminar i a dir les meves primeres paraules, ell que era un “senyor de Barcelona”, tan correcte, tant ordenat, em pregunto com el devia descol·locar la meva menuda presència!
El primer canvi de rumb va arribar…
… quan els meus pares es van independitzar i vam anar a viure al carrer Mandri, a dalt de tot, a prop del passeig Bonanova, on la meva àvia de jove, des de Can Bertran, veia el capità de “coraceros” que passava per davant de la casa per festejar-la.
Llavors ja érem dos dels quatre germans que seriem: després de mi, en Joan, en Lluís i en Kim. Jo vaig continuar sent la única nena i la gran. Dos condicionants molt importants en la meva vida.
El segon canvi important i significatiu, va ser quan vaig començar a anar a l’escola, a l’Andersen, al cap de munt del carrer Anglí.
Em sé, ara de gran, una privilegiada, va ser el lloc idoni per desenvolupar–me i que em posessin sota la pell, entra d’altres, bones pràctiques de Freinet, Montessori.. allà vaig escriure les meves primeres composicions, fèiem fang, pintàvem, fèiem obres de teatre a la muntanyeta i al Campsa i cada dia fèiem la migdiada a l’aire lliure fins l’ingrés de batxillerat. Us ho imagineu, fins els 9 anys, fent migdiada amb les gandules al jardí, si no plovia, és clar!.
Ens educaven no ens domesticaven.
Això unit als llargs estius a Can Diví l’Ametlla el Vallès, una casa envoltada de km de camps, boscos, basses, roures i altres arbres que ens feien de casa… van fer que encara ara pugui dir, com Saint Exupéry, que sóc de la meva infància com d’una pàtria.
I arriba el segon gir….
Aquesta benaurança es va acabar quan vaig començar primer de batxillerat a l’Institut Tècnic Eulàlia, allà vaig tenir bones professores, de llengua, de ciències naturals, de matemàtiques que m’apassionaven i de francès, encara conservo un bon accent, però l’educació era tan diferent de la que jo havia viscut: ens castigaven a totes quan hi havia soroll, no hi havia observació personalitzada per part de les mestres, era una més i anavem separats els nois i les noies, excepte a la biblioteca i a missa. Vaig plorar cada dia fins les vacances del primer Nadal, després vaig sobreviure.
Em van treure de la meva bombolla , només la recuperava als estius i quan llegia contes de fades! em llevava a trenc d’alba i m’amagava a l’ampit de la finestra per fer-ho abans no es despertessin els germans.
Vaig tenir la sort que, l’excel·lent guitarrista Rosa Rodes va començar a donar-me classes de guitarra, ella va ser la meva mestra durant molt anys, encara ara sóc capaç d’interpretar algunes de les peces que em va ensenyar, entre elles els seus trèmuls i arpegis. La música ha sigut una companya fidel sempre i la guitarra la meva còmplice en moments essencials i quan conto contes.
Aquests set anys, van ser un període dificultós i estrany, vaig perdre cursos i a la fi em van dur a l’Acadèmia Anglí, on anàvem nois i noies junts i on vaig trobar un company que també havia anat a l’Andersen, va ser el que ara diuen el meu “boyfriend” i per tot plegat em vaig recuperar i vaig agafar forces per fer el preuniversitari.
La necessitat d’aprendre va fer un potent crit que em va animar, quan vaig acabar el “preu”, les meves companyes d’escola totes ja havien començat carrera i jo que em sentia perduda i desvalguda vaig optar per entrar dins el món de la programació de llenguatges informàtics on, en el DPI, una innovadora acadèmia, em van demostrar que tenia moltes aptituds. L’ensenyança com programadora de llenguatges: FORTRAN, PL1 … la vaig rebre durante 2 anys a la seu de IBM de Barcelona
Mentre em vaig matricular a l’escola d’Arts i Oficis, per compensar! Vaig estar fent-hi ceràmica i vaig començar a jugar a casa amb els óxids, que comprava a Pujol i Baucis, i feia petites peces que duia a coure al Forn Batllori de Sants; després vaig cursar els 3 primers cursos oficials a la antiga seu de la Llotja al carrer Avinyó, al casc antic de Barcelona, on, sota les directrius de l’escultor Francesc Carulla i Serra vaig aprendre a treballar el fang cercant ritmes i ombres en els treballs que feia.
Un gir sobtat de 360º, potser dibuixant el bec de l’ocell, va passar al cap de dos anys a Alemanya , el viatge el van programar la meva mare i la seva cosina germana, la tia Xon, per fer-me un rentat de cervell, segons elles necessari perquè m’adonés que el que estava estudiant no tenia futur, en aquell moment a les noies només ens deixaven ser perforistes, no hi havia possibilitat d’entrar dins els equips informàtics de les empreses. Eren els anys 68/70. Aquesta etapa estudiant programació de llenguatges informàtics va ajudar-me a entendre que la tecnologia ha d’estar als servei de les persones i no a l’inrevés i que un ordinador, amb una bona programació arriba a dir el que vols que digui, allà on tu vols. Per això a la biblioteca del Follet els nens arribaven a la informació mitjançant els catàlegs manuals, però m’estic avançant…
A conseqüència d’aquesta “posada a punt” potser perquè una mestra amiga li va insinuar a la meva mare, potser per la meva addicció a la lectura, em vaig trobar estudiant a l’Escola de Bibliotecàries.
M’hi vaig matricular i tres anys després vaig fer alhora la tesi i el meu primer fill, l’Albert junior. M’havia casat amb el seu pare l’Albert Palay Vallespinós feia un any, 2 anys després va arribar una filla: la Mercè, vivíem a Barcelona, molt a prop del Putxet.
I giro de nou ara físicament i molt ben acompanyada: Ja havia format una familia, erem ja quatre a casa, quan l’adopció de la meva mare, que es va convertir fins els seus 89 anys en la més petita de la casa, ens va dur a viure a l’Ametlla del Vallès, a la casa que feia anys el meu avi va comprar per ella i que havia estat la d’estiueig quan vam deixar Can Diví. Poc després va arribar el nostre tercer fill: En Jordi.
I aquí comença una línia corba amable i arrodonida: la de la meva vida professional exercint de bibliotecària, amb la meva ja nombrosa família exercint de dolç contrapunt.
La meva Fada m’impulsa a fer petites col·laboracions al món de les biblioteques també significatives a l’Institut de la Garriga, on dos joves, sobretot un, em van ajudar a crear-la i mantenir-la en condicions gràcies al compromís del seu director, llavors en Santiago Cucurella, i l’altra, la que vam crear amb 4 mares a l’escola publica de l’Ametlla.
La mateixa Fada que poc més tard em va portar a exercir la meva professió a la Biblioteca Infantil i Juvenil de Parets del Vallès de la que vaig ser la fundadora i la directora durant 30 anys, 9 mesos i 14 dies.
Allà vaig treballar junt a la Bestia que encomana les ganes de llegir i el follet, que van ser sempre el meus còmplices i inspiradors, que tant em van ajudar a fer de pont entre els infants, els joves i els adults de la biblioteca i els llibres. I van sorgir activitats fixes, cícliques i saltarines entre d’altres moltes propostes innovadores: una tv que funcionava amb llibres, un Hospital pels llibres, els llibres de vIda.
I per acompanyar els més petits que venien amb els seus germans, només una mica més grans, els vam obrir la biblioteca a ells que llegien “mirant i escoltant” i vam inaugurar una Bebeteca, la primera de l’estat espanyol.
On vam guanyar, l’any 1996, el Record Català del lector amb carnet de préstec amb edat més precoç: un nadó de 4h de vida.
I a partir d’aquí només girs, camins i rutes…
… que s’obrien gràcies a que, com la meva tasca fent de pont entre infants i llibres em donava tantes gratificacions, quan em convidaven, m’agradava explicar-ho a cursos, tallers, conferències i mitjançant articles que es publicaven a revistes especialitzades de literatura infantil i d’altres relacionades amb el món dels infants, la lectura o les biblioteques.
Era la meva aportació per donar a conèixer una manera diferent de treballar basada en el respecte pels infants i el món de la imaginació. Aquí, a la web, les podreu seguir i llegir.
Tots sabem que som nosaltres i les nostres circumstàncies, vaig tenir la sort com molts dels professionals de llavors, de viure uns moments molt importants de la literatura infantil a casa nostra, tot era il·lusió, empenta, ganes de fer, de compartir sorgien organitzacions, grups, associacions, editorials. El Congrés de Cultura Catalana,(1975-77) havia estat el detonant, les recuperades competències de les biblioteques de la Generalitat (1982), junt amb l’expansió de les editorials en català, principalment La Galera que apostava per il·lustradors desconeguts llavors ara famosos i autors novells que escriguéssim curt.
Tot era acció, recreació…… que ens duia a trobar-nos sovint arreu, a tot el territori espanyol i als països veïns, on s’organitzaven Congressos, Jornades, Trobades… al voltant de la Literatura infantil i com encomanar-la.
A mi aquest moviment de renovació em va dur a establir relacions, algunes encara perduren, amb professionals d’altres comunitats autònomes com Andalusia, Canàries, Galizia, Navarra i País Vasc, i a França i a Portugal fins i tot a l’altra banda de l’oceà: Colòmbia, Brasil, Buenos Aires, Mèxic, moltes més que a Catalunya.
Diuen que ningú és profeta a casa seva, a nivell de formació oficial vaig ser invisible durant anys, no hauria pogut compartir el meu camí si no fos per la Universitat de Vic , la UViC; allí vaig ser professora durant dos cursos del BEI (Curs de biblioteques escolars i infantils) assignatura del 3er Curs de la carrera de Diplomatura en Biblioteconomia , substituint al professor Joan-Isidre Badell.
El curs 04/05 es va engegar el CEBEI( Certificat d’especialització en Biblioteques Escolars i infantils) fruit d’un conveni entre l’Ajuntament de Parets del Vallès i la UViC, dissenyat entre en Joan Badell, la Mar Rayó i jo, comprenia 2 assignatures de la Universitat i 3 que s’impartien a la Biblioteca de Can Butjosa. Durant els 9 anys que va estar actiu, fins el tancament de la facultat de biblioteconomia de la UVIc, vaig impartir-hi 2 assignatures cada curs.
També vaig impartir durant molts anys junt a la Mercè Palay la formació sobre contes i com compartir-los a les Escoles d’estiu de la Uvic.
Una preciosa excepció son les formacions per mestres que arreu del Països Catalans, a demanda del Xtec, Grup BIbliomèdia, Rosa Sensat, CRP(Centre de Recusos del Professorat)o directament de Escoles de primària o escoles Bressol.
La meva forma de treballar basada en la educació dels infants joves i les seves famílies vers la lectura va ser molt més compresa des de la vessant educativa que des de les biblioteques, excepte a la resta d’Espanya on el model de Biblioteca Educadora es va escampar i reconèixer.
Fruit de reflexionar sobre tot el que havíem viscut en aquest màgic espai plegats, vaig escriure un llibre La Biblioteca un espai de convivència, un espai educador on vaig recollir aquesta manera de ser que ens va dur a declarar la Biblioteca de Can Butjosa com un espai d’intervenció socioeducativa.
Una biblioteca que no era per als nens sinó dels nens, intentant fer evident que, nen a nen, llibre a llibre, la lectura és educadora per ella mateixa.
Trajectòria que que em va
ser reconeguda l’any 2009
amb el guardó Marta Mata des de
l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Mentre també feia de jurat de premis de literatura infantil i juvenil i vaig estar assessora de l’àrea de contes de l’editorial La Galera durant 5 anys .
Des de 1997, i encara ara, sóc la presidenta de l’Associació Cultural Cal Llibre, l’ONG de la lectura, que manté un projecte cultural especial i inèdit on es viuen els contes en família, a l’escola etc.. i que crea teranyines de lectura entre les famílies, els centres d’ensenyament, les biblioteques, les residències d’avis, etc…
A la línia que anava dibuixant amb la meva ruta va anar apareixent petites plumes de colors, els reconeixements públics, que van fer més visible tant la meva tasca personal com la de la biblioteca.
El 2004 vam rebre el Premi a la millor labor vers la lectura que atorgava per primera vegada la Federació de Gremis d’Editors d’España a una biblioteca.
El 2012 vaig rebre la Medalla de la Vila de l’Ajuntament de Parets del Vallès per la tasca continuada, des del 1982, que va fer de la biblioteca de Can Butjosa un equipament de referència a tot l’Estat espanyol i més enllà.
El 2013 vam rebre el premi Jaume Ciurana pel treball amb joves voluntaris que atenien infants amb necessitats especials actives des del 1996.
A la V Escola d’estiu de Literatura Infantil i Juvenil del any 2014, organitzada per l’Abadia de Montserrat, La Universitat de Vic i la Universitat Central de Catalunya, em van atorgar un diploma i l’ homenatge de la UVic per la meva dedicació a la Literatura infantil i juvenil i la dinamització dels llibres per a infants.
El CLIJ/CAT per a celebrar els seus 40 anys va afegir la última ploma,el novembre del 2022, quan em va incloure en la llista dels 40 sèniors que més havíem treballat per fer, difondre, ajudar a créixer la literatura dedicada als infants
Sempre he escrit, a l’entremig, abans i ara, en un intent d’explicar-me la màgia de la vida de cada dia, el que veuen els meus ulls, els de fora.
També escric contes, que m’explica una formiga o un ocell deixa caure en les meves sempre atentes antenes, alguns d’ells s’han publicat a col·leccions de contes il·lustrats, d’altres arriben al públic a través de fotocopies o explicats. Aquí a la web els podreu veure i llegir-ne algun.
Vam guanyar, l’any 1991, junt amb la Gemma Sales, la il·lustradora, el Premi Crítica Serra d’Or amb el nostre llibre “La Lluna i els miralls”.
Com escriptora he estat des de l’any 2003, en els diversos programes que la ILC ( Institució de les Lletres Catalanes) ha anat creant per apropar els escriptors als centres d’ensenyament: escoles bressol, de primària,de secundària, gràcies a ells he viatjat a escoles de tot Catalunya, de Mallorca, i a la Franja de Ponent.
He participat, com oient i com a conferenciant a Biarritz, en alguns congressos organitzats per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) a la qual vaig pertànyer durant anys, eren els Galeusca, que unia a escriptors de Galicia, Pais Vasc i Catalans.
Allà ens vam adonar que els escriptors “per petits” ja ens coneixíem entre nosaltres, publicàvem a les mateixes editorials, ens havíem llegit!
Al d’Andorra, l’any 1996, alguns de nosaltres: Andolin Eguskitza, Rafa Gomar, Teresa Pous i jo mateixa, ens vam fer companys de ploma, en sentit real! Ens vam comprar la mateixa ploma i amb ella ens escriviem.
El contes ja formaven part de la meva vida des de petita però contar-los en veu alta, són figues d’un altre paner! Vaig començar a casa amb els meus fills, amb els amics, a la biblioteca i a d’altres indrets, escoles, cursos, xerrades… m’agrada fer-ho com si els contes fossin secrets vinguts de ves a saber on, m’agrada contar-los i escoltar-los amb la mateixa tendresa i naturalitat que la gent del carrer s’explica les coses que els afecten i m’agrada compartir-los amb els pares amb un intent de convidar-los i engrescar-los a fer-ho amb els seus fills, acompanyant-los a descobrir com els contes ens proporcionen uns lligams invisibles alhora que ens fan créixer plegats.
Crec que els contes són els còdols del riu de la vida, que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar i per aquest motiu quan més aviat els hi posem millor.
I aquí estic i per tot plegat puc dir que no sóc el que sóc pel que he fet però que he fet el que he fet perquè sóc el que sóc.
Agraint profundament a totes les persones, animals i altres éssers visibles i invisibles, i als llibres, per suposat! que m’han acompanyat a créixer i a desenvolupar aquest món interior que encara m’acompanya.
I dins d’ells vaig trobar una frase, una pindola farcida de llum, d’aquestes que a molts ens agrada col·leccionar, que em va mostrar el camí a seguir, estimar el que un fa i protegir-ho.
Aquesta és una de les petites veritats que m’acompanyen des de ben endins i confio que es noti:
Qui observa, coneix; qui coneix, estima; qui estima, protegeix. Jordi Sabater Pi.
I quin dibuix he fet?
M’agradaria haver dibuixat una àguila com les de la Susan Jeffers
sempre m’han encisat quan les he
vist en somnis, però segurament hauré resseguit la silueta d’un pit-roig o d’una mallerenga carbonera,
els estimo per igual als dos, m’acompanyen quasi cada dia en el meu jardí, ens saludem, ens parlem …
Si és que vosaltres el veieu no us esteu de dir-me quin és,
us quedaré molt agraïda!
I per acabar una cita del meu admirat amic i escriptor Gustavo Martín Garzo : “No olvide, en definitiva, que el cuento más necesario, y por el que seremos juzgados, es el que contamos sin darnos cuenta con nuestra vida”
I conte, contat… encara no està acabat!
