La llibreta del coixí
Una mica d’història: Perquè quasi tot té una explicació, un inici, un perquè…
El diari
Me’l van regalar quan tenia 14 anys. Llavors era un regal habitual per una adolescent.
Així l’anomenavem diari. Un diari que encara tinc, que es tanca amb una cremallera, el cadenat fa anys que el vaig perdre.
Hi vaig escriure de manera intermitent, ho feia en castellà i va a passar a ser després de l’adolescència com un dietari on apuntar ingressos i despeses i poc més.
Les meves llibretes
Després, al cap d’uns quants anys i un canvi de vida molt important, era ja mare de 2 fills, una nit, asseguda a la gatzoneta al passadís, mentre el meu home i els dos petits dormien, vaig agafar una llibreta de quadradets que tenia a mà i vaig buidar el pap. M’anguniejava que els meus fills creixessin a ciutat, sense contacte amb la natura.. Que fèiem, quin futur ens esperava… la necessitat d’escriure’m va aparèixer de nou…
Després d’aquesta llibreta reutilitzada en van seguir moltes més i les vaig anomenar “les meves llibretes”. A casa saben que les han de cremar quan jo no hi sigui, tot i que m’he compromès a espigolar d’elles tot allò que cregui els pugui acompanyar a ells també.
Les meves llibretes m’han ajudat a descobrir-me sobretot a mi mateixa, a reflexionar sobre el que em passa i com em sento, m’han acompanyat en moments molt, molt difícils, escriure em situa ben endins meu mentre em trasllado a l’infinit univers, allà on rau la inspiració., el misteri de viure.
Les llibretes de coixi
No recordo com, potser fa 9 anys un bon amic me’l va recomanar, llegeixo “El libro de la almohada” de la Sei Shonagon, ella el va escriure l’any 994, va ser traduït per primera vegada al castellà per en Jorge Luis Borges y María Kodama, i publicat per Alianza l’any 2004.
La Sei Shonagon escriu sobre el que li agrada, el que l’entristeix, el que la fa riure, descriu animals, plantes, costums de la cort de l’emperadriu on vivia… fa de bon llegir.
Escriu en el que ella defineix com Llibre del coixí ; li deien així els homes i dones que hi escrivien les seves notes i que quan es llevaven, el guardaven als caixons de fusta juntament amb el seu coixí i l’estora de dormir.
I així va ser com les meves llibretes van canviar de nom. Ara són les llibretes del coixí, les que escric quan me’n vaig a dormir i que algunes vegades, quan la són m’atrapa traïdorament, fan que els meus llençols s’omplin de pigues de colors segons la tinta que he posat a la meva ploma.
La necessitat que sento de créixer junt i amb els infants, em va oferir la possibilitat d’encomanar aquesta bona pràctica als infants de 6è. Des de fa 6 anys ells reben cada inici de curs la seva primera Llibreta de coixí i l’omplen amb cites dels llibres que llegeixen, comentaris sobre les lectures que fan, pensaments, dibuixos… Sé que alguns d’ells després d’anys, les guarden i considerarien una pèrdua irreparable perdre-les.
A l’inici de curs m’enduc algunes de les meves i deixo que les tafanegin tot dient-los que són els únics que ho han fet, es fixen en la lletra, en els meus dibuixos, en les etiquetes que col·loco a les guardes, alguna vegada es queden amb alguna frase… però sobretot amb la meva visible creença de que: “la Mercè no podria viure sense llegir i escriure”
I l’ara…
Ara ben aviat estaré aquí, també obrint aquesta finestra on escriuré sabent que em llegiran més persones, conegudes i desconegudes i qui sap si alguna d’elles em dirà que compateix aquesta manera de fer i compartirem pensaments, reflexions…
Així ho espero.
Som una comunitat els que escrivim per nosaltres, pels altres.
Una comunitat… Un món.
