Ella, la meva mare, la Mercè Bas Campello, és la principal estrella d’aquesta xarxa que em sosté i m’agombola.

Ella em va conèixer i va tenir cura de mi 9 mesos abans que ningú.
Ella em va encomanar la seva passió per llegir, ho feia en anglès, francès, castellà i català.
La seva sensibilitat per la música, clàssica i ballable, va tocar el piano durant anys i per cantar, modulant la veu, les cançons de muntanya que va aprendre amb els minyons de Mossèn Batlle quan anava al Blanquerna i que ara cantem amb els meus fills i nets.
La seva espiritualitat, sempre atenta i oberta a les innovacions d’una església que volia trobar nous camins, els llibres que l’acompanyaven en aquesta cerca estan entre els meus llibres de capçalera.
L’habilitat per fer tapisseria, catifes, punt de mitja, cosir i brodar.
El ser silenciosa, prudent, respectuosa amb tothom, sense distincions de classe, de rangs, ni de colors, ni mides.
La seva actitud davant els esdeveniments que la vida li regalava.
La seva bondat que li feia dir quan n’hi feien alguna: “pitjor per ells que m’han enredat, robat…”
Mai ningú m’ha parlat malament d’ella, deixava petja en el cor, fins i tot quan es va convertir en la més menuda de la família.
Ompliria pàgines i pàgines parlant d’ella, de la seva relació amb ella mateixa, amb els altres, amb mi… hi ha tants girs, decisions i actituds en tots els que la vam conèixer que encara ara són fruit de la seva llum.
Per tot això i molt més.. gràcies per ser, estimada mare, la principal estrella de la meva vida, aquí i confio que més enllà també.
Em vindràs a buscar com va fer la teva mare amb tu el dia de la teva partença?
HI confio.