Bibliote… que? . SOBRE L’HORRIBLE PERILL DE LA LECTURA. Universitat de València (2011)

 

Arribar a expressar tot allò  que guarden les paraules dins seu,  per cadascú dels que gosem formular-les, és una tasca gairebé impossible. 

 

Cada paraula en ser dita desperta no tan sols els que els diccionaris  i les enciclopèdies ens diuen sinó també les nostres vivències, és a dir sentiments, records, sensacions que al voltant d’aquesta paraula hem anat curosament aplegant més en el nostre subconscient que en el conscient.

 

Així  parlar i  llegir, que és l’empremta subtil i delicada que la paraula deixa sobre el paper,  es converteix  en un veritable joc de descoberta que a vegades ens neguem a practicar, descobririen tant de nosaltres mateixos, del que ens ha fet com som que ens espanta.

Podrien  fer tot un revival amb cadascuna de les paraules que composen el nostre vocabulari més habitual, però avui especialment  us convido a fer-ho amb la paraula BIBLIOTECA.

Moltes vegades, oralment i per escrit1 , en xerrades informals i en trobades de formació, he compartit el que és aquesta paraula per mi, us confio que només ha estat una mica del que realment significa ja que encara continuo treballant, des de fa més de 20 anys,  en la  Biblioteca Infantil i Juvenil de Can Butjosa2 ; una biblioteca  que té cor o sigui que s’emociona, que estima, que està viva i per tant susceptible de canvi; que té unes  orelles verdes, que ens ajuden a escoltar els nostres petits usuaris, com amablement recomana  Rodari  que fem els adults,  i uns “ulls de dintre”, aquests que ens ajuden a veure el que els altres no veuen i que ens permeten continuar treballant en la delicada linea que separa la realitat de la fantasia.

Això vol dir que cada dia descobreixo noves emocions, tinc noves experiències  i per tant que continuo omplint i dotant aquesta paraula de contingut.

Però vet aquí que fa uns quatre anys una experiència que vàrem viure a la biblioteca em va convidar a reflexionar sobre la dimensió que aquesta paraula  estava prenent en la nostra societat, potser algú la trobarà poc important però per  a mi va ser molt significativa i per això em permeto compartir-la amb vosaltres, com una invitació a una reflexió que tots plegats: usuaris, bibliotecaris i administracions, ens hauríem de permetre  posar sobre la taula.

Un home jove va entrar a la biblioteca i va preguntar:

– On són els“cascos” per escoltar música?

– No en tenim- li vàrem contestar.

– I els ordinadors per connectar-me a Internet?

– Tampoc no en tenim- vàrem afegir

Llavors ell va dir-nos:

– Doncs així no estic en una biblioteca.

Nosaltres vàrem explicar-li que teníem més de 20.000 llibres alguns dels quals eren de més de 60 països de tot el món en les seves llengües originals, que disposàvem d’un fons de vídeos y CD que abans de ser pel·lícules havien estat llibres, que estava en un   espai màgic, educador, de convivència del qual ell en podria gaudir però no va atendre a raons i  va contestar contundent:

   – No, això no és una biblioteca! 

Quines experiències havia tingut aquesta persona per a formular d’aquesta   manera aquesta negació al que nosaltres creiem que som?

Potser  per  ell aquesta paraula no ve de Biblio, és a dir de llibre, i no sap que això ens dur a practicar el fet de llegir i  que fer-ho en  aquests espais, que anomenem amb la paraula BIBLIOTECA, ens dur a practicar-lo en total llibertat, llegir el que volem, com, quan i quant volem?

La majoria de gent ha oblidat com són d’importants els llibres per a transmetre no tan sols informació sinó com a  generadors de creixement i com els bibliotecaris som un pont  per ajudar a descobrir-los?

Crec sincerament  que la majoria dels professionals que treballem en les biblioteques som conscients que repartir llibres és molt més que repartir totxos, (amb tot el respecte per el ram de la construcció) però també em pregunto  com poden continuar fent una bona feina  alguns d’ells quan,  algunes administracions de les quals depenen, no aposten fermament per  la lectura com a  eina de creixement individual i col·lectiva.

 

Com poden, algunes d’aquestes administracions,  donar p.e. tanta importància a les estadístiques que produeixen  aquests comptadors automàtics  que compten a les persones tantes  vegades com entren cada matí o tarda o  al nombre de nous carnets, quan aquests caduquen sinó es fan servir i  generen nous usuaris que no ho són si algun dels que ja el  tenien tornen a la biblioteca més enllà del plaç establert?

O com poden  alguns bibliotecaris  que volen treballar  amb tota l’amplitud que la    nostra Professió  comporta sentir el pols de les seves biblioteques  si les informatitzacions  que utilitzen no els permet  saber quins han estat els llibres més llegits pels seus usuaris, ni recordar-los tan sols els que ja s’han llegit ?

Em pregunto:  que estem aconseguint amb aquestes biblioteques on la majoria d’usuaris només hi van a connectar-se a Internet o  a escoltar música  o, on la majoria de préstecs són de vídeos o de  CD de música  que s’emporten a casa  per  escoltar-los o copiar-los  i només una minoria molt minsa llegeix?

Biblioteques, mediateques o  bibliote…què? 

No és tan important el nom que els hi donem com el que realment són i el que s’hi fa.

La qualitat de l’educació passa per la lectura. Llegir és un privilegi del qual no poden  gaudir 880 milions de persones analfabetes repartides per tot el món,  seria una llàstima que els que el tenim no l’aprofitéssim.

 

Bibliote…Què?  text  de Mercè Escardó i Bas

 A: Sobre l’horrible perill de la lectura/ Josep Ballester (ed)

Perifèric edicions . Universitat de València. Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, 2011

El text abans de ser inclòs dins el cos d’aquest llibre s’havia publicat com  article a Escola Catalana. Núm. 409 (Abril 2004) Per creure’l d’interès actual en Josep Ballester el va incloure  en aquest recull amb el meu permís.