«D’on venen els contes?» EL LLEDONER. Revista de l’escola d’Estiu del Penedés.( juliol 2006)
Moltes vegades, quan em conviden a parlar dels contes que he escrit, els que m’escolten em pregunten d’on em surten.
Algunes vegades, quan els que em fan la pregunta són nens goso contestar-los amb tota sinceritat sabent que no s’enfadaran quan els digui:
– No ho sé
Llavors mentre en silenci ens mirem als ulls els uns als altres respiro amb tranquil·litat; sé que ells, que encara viuen plenament en el misteri de la vida i que com jo tenen encara moltes preguntes per respondre no s’estranyen quan els contesto així.
– Però d’algun lloc deuen sortir- afegeixen al cap de poc amb aquesta fam de saber més que els és pròpia.
I jo gairebé sempre continuo la conversa de puntetes amb un intent d’haver aprés alguna cosa quan l’acabem.
– Potser és com quan vosaltres a l’escola la mestra us diu que escrigueu un text lliure i, sense saber com, de sobte sentiu que teniu alguna cosa que deixar escrita en el paper.
– A mi em passa això- sovint contesten alhora alguns
– A mi no se m’acut res- també sovint contesten d’altres tots alhora
– I si fos que haguéssim de tenir unes antenes especials d’atrapar contes?- afegeixo com aquell que no vol
– Unes antenes? Quines?
Llavors els ensenyo unes plomes de garsa o d’un altre ocell de les que recullo quan em passejo pels boscos:
– Potser aquestes.
– Funcionen?
– Aquestes m’han fet servei a mi, han atrapat alguns d’aquests contes dels que hem parlat…
Ells però continuen cercant més enllà:
– Però aquests contes que s’enganxen a les antenes i que volen lliurement d’aquí cap allà, deuen venir d’algun lloc, no?
I llavors, amb cautela, entrem on viu el misteri…
-Crec que potser els contes són només els secrets que els follets i les fades s’expliquen entre ells, secrets tan antics com el món o qui sap si una mica més, i que després de ser dits són escampats pel vent, per les fulles dels arbres, pels ocells i que els escriptors, petits i grans amb les nostres fines antenes recollim.
Els escriptors sabem que no podem fer trampes per atrapar aquests tipus de contes encara que sabem també que són capaços d’ escriure d’altres coses com vosaltres quan us donen un tema per fer-ho a l’escola.
Aquests contes, els que no s’atrapen amb trampes, són els que quan s ‘escolten o es llegeixen queden ben dins nostre, amagadets, tant que ningú diria que els portem a sobre, són lleugers com el vent que els ha escampat però són suficientment pesants com per quedar depositats en el riu de la nostra vida; ells són els còdols que el fan cantar, xiuxiuejar, plorar quan fa cascades i quan aquest s’acaba ens ajuden a arribar al mar sense fer soroll.
Per això tots necessitem els contes per viure la vida, la que ens és donada i viure-la plenament: quan som petits els contes fan d’eco de les cançons que viuen en nosaltres des de l’origen del temps i de grans ens ajuden a no oblidar-les.
-I que fas quan notes que se t’ha quedat algun enganxat?
-Llavors els agombolo, els contes s’han de cuidar i els hem de deixar viure dins nostre durant el període de temps que necessitin fins estar suficientment preparats per sortir, alimentant-los amb els nostres somnis i regant-los amb els més profunds i sovint oblidats sentiments. Llavors hem de saber dóna’ls-hi l’aire necessari perquè continuïn el seu camí; els contes podrien morir dins nostre si no els deixéssim sortir i els compartíssim amb d’altres persones quan els escrivim o els contem. Els contes estan sempre en moviment i com les persones necessiten dels que ens acullen per arribar a ser, per existir……
I llavors quan s’instal.la el silenci entre nosaltres i creiem que hem arribat a un recó de la veritat on podem quedar-nos descansant-hi una mica sempre hi ha un dels més petits que diu:
– Però, de debò de debò, d’on venen els contes?
I el misteri
la vida,
el conte…
continua..
Mercè Escardó i Bas
EL LLEDONER. Núm. 2 Revista de l’escola d’Estiu del Penedés.( juliol 2006)
