«El conte: un vincle que educa alimentant l’ànima» ESTRIS. Núm. 186 (juliol-agost 2012)

 

 Quan hom entra en el món dels contes, s’ha de fer de puntetes, no per no despertar els éssers màgics que hi viuen -tornar-los a la vida  és precisament el que hem de fer-,  sinó pel respecte que ens fa entrar en un espai, fora del temps i de qualsevol lloc, d’on ningú no surt igual després d’haver-hi entrat.

 

Aquesta porta que  travessarem i el món que hi trobarem  dependrà  del que duguem a la nostra motxilla, de com els haguem viscut amb els que ens hagin fet el regal de compartir-los amb nosaltres, de com ens els hagin deixat ancorats en el nostre viure i sentir quan érem infants.

 

Sovint, quan ens decidim a compartir-los, a mesura que ho anem practicant, comencem a fer-nos preguntes, que si no sorgeixen d’una inquietud nostra, no ens serviran per a res. A vegades han de passar anys abans de poder adonar-nos del que passa mentre, quan i després de contar contes.  Només es necessita una llàgrima, un somriure, una rialla que surt a través de la mirada per adonar-te que has entrat  en contacte amb el misteri, i comença la recerca d’una petita veritat sempre subjectiva que ens ajudarà a continuar endinsant-nos, a continuar preguntant-nos.

 

Hi ha tant que no sabem del subtil i profund misteri que s’amaga darrere de cada paraula, de cada gest, de cada silenci….

 

Si intentéssim respondre aquests interrogants seguint el mestratge d’en Rudyart Kipling:  Sis honrats servidors em van ensenyar tot el que sé; els seus noms són: com, quan, on, què, qui i per què, descobrirem que apareixen dos territoris completament diferenciats que conviuen en aquest fet tan senzill, tan imprescindible, tan vital que és el de compartir contes.

 

Unes qüestions es referiran al què,  és a dir, a l’essència.

Les altres al com, és a dir, al mètode, a la tècnica.

 

1) Referides als contes: el què i el perquè ho fem o ho volem fer

– Què són aquests instruments que ens permeten establir comunicacions subtils i que  anomenem contes?

– Tots els relats tant escrits com parlats que ens passem dels uns als altres són contes?

– D’on vénen? Algú ha d’haver-los  començat , no?

– Com treballen en nosaltres, en els que els contem, en els que els escoltem?

– Tots els contes són iguals? Els contes d’origen, els populars, els meravellosos, els d’autor?

 

2) El mètode: Com ? On?  A qui? Quan?

– Podem contar els mateixos contes a diferents persones? Les edats compten? Hem de triar a cada moment? Quins? Quants?

– El moment de contar: la nit, el dia? En qualsevol moment? A qualsevol lloc?

– Com ha de ser aquest espai que ens inclogui, que ens agomboli?

– És igual  contar en un hospital, en una classe, a la biblioteca? A algú que ha perdut un ésser estimat?

– Hi ha alguna manera de contar diferent de les que coneixem? Com trobar la nostra, la pròpia?

– Des d’on contem? Què tenim cadascú de nosaltres per dir, per compartir?

– Em falta tècnica? L’àvia que me’ls contava de petit en tenia?

 

De mica en mica, tots anem descobrint o fent-nos unes petites veritats que sovint ens acompanyen en un període més o menys llarg de la nostra vida  i que ens ajuden a trobar sentit al que fem i com ho fem, tenint present que “Tot pot ser i deixar de ser menys que un ratolí faci el niu a l’orella d’un gat viu”.

 

Necessitem saber el què per fonamentar el perquè.

Volem compartir contes amb els petits per regalar-los paraules, per ajudar-los a crear imatges del que mai no han vist o veuran, per estimular la seva imaginació.

Per dir-los com és la vida i que moltes vegades no és com ens agradaria que fos, tot donant- los recursos per viure-la. Per parlar-los dels grans misteris de la vida i de la mort.

Per transmetre’ls valors…, o també per educar-los?

 

Claudio Naranjo diu a la seva obra, Cambiar la educación para cambiar el mundo, que educar és “oferir als infants l’oportunitat d’adquirir coneixements, d’estructurar la seva intel·ligència, de desenvolupar facultats crítiques, de desenvolupar el coneixement d’ells mateixos i dels altres, de ser conscients de les pròpies qualitats i limitacions, d’aprendre a vèncer els impulsos indesitjables i el comportament destructiu, de despertar permanentment les seves facultats creatives i imaginatives, de desenvolupar un paper responsable de llurs vides en societat, d’aprendre a comunicar-se, d’ajudar-los  a adaptar-se i preparar-se per als canvis, de tenir una concepció global del món, de ser operatius i resoldre problemes”. La cita és d’Alexander King. Claudio Naranjo l’esmenta al seu llibre alhora que afegeix que troba a faltar les paraules amor i compassió en aquest enunciat.

Heu sentit que rebíeu alguna eina per ajudar-vos a aconseguir alguna d’aquestes fites en escoltar els contes?  Totes hi són presents, totes mitjançant els contes.

 

Educar és treure a la llum, il·luminar.

Potser us heu adonat que precisament el do d’il·luminar «això» que viu en nosaltres des de l’inici del temps és la principal missió dels contes? Aquest relligar l’aquí amb l’allà?

 

Célestin Freinet deia el següent al seu llibre L’equilibri mental de l’infant (editorial Laia 1979), responent a l’Any mundial de la salut mental, 1960:  “... lamentem el deteriorament de la família i sobretot una deshumanització de la qual se subestimen els resultats negatius. L’infant ja no troba les seves fonts. L’aixequen massa aviat sobre una bastida que li dóna a vegades la il·lusió de poder-se igualar als déus, però en la qual tremola i està inquiet fins el vertigen. Li manquen els fonaments indispensables que abans li donaven seguretat i saviesa i als quals torna de manera espontània a la que pot remoure la sorra, deixar córrer l’aigua, acariciar un animal i crear, a la seva mida, un món que és el seu.”

I jo crec modestament, i potser equivocadament, que aquests fonaments són els contes.

 

Aquests contes que ens col·loquen quan som petits, que són els còdols del riu de la vida que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar, i a arribar al mar plàcidament quan la nostra estona d’estar aquí se’ns acaba, i que mentrestant fan de filtre a tot allò que la vida ens regala.

Quina sort poder convertir-los en els nostres companys i en eines quotidianes de dir, de transmetre, de convivència! Compartir contes posant en contacte tots els sentits: el tacte, l’oïda, l’olfacte…  establint un pont de comunicació, d’intercanvi de vida entre l’adult, el conte i l’infant.

Compartint-los no  per obligació, sinó  perquè els estimem, ens estimem i ens mereixem aquest regal.

Donant-nos l’oportunitat de posar paraules dolces, que curen, que agombolen, oposades als crits i altres paraules que fereixen, que aturen i destrueixen. Ajudant-nos a donar paraules concretes a sentiments, emocions, situacions i neguits difícils de definir.

 

Establir vincles de qualitat a través de la paraula escrita o dibuixada és un privilegi que tenim els adults que  envoltem els infants,  ja sigui com a família o com a professionals. És un fet que hauríem de valorar i agrair, però, sobretot, no ens l’hauríem de deixar perdre.

 

Cada conte  és un regal  que necessita terra nova per  arrelar:  els infants, i per créixer:   l’aigua del nostre afecte i la nostra tendresa, però sobretot necessita la veu, la nostra, la vostra, per agombolar-los i fer-los esdevenir  un niu  per als  infants, nostres, vostres i  de tots. 

El conte: un vincle que educa alimentant l’ànima

Mercè Escardó i Bas

A: ESTRIS. Núm. 186 juliol-agost 2012