«Els contes, lligams invisibles amb els nostres fills». PARLEM-NE. Butlletí de Departament de Serveis Socials. Consell Comarcal de l’Alt Empordà. Núm.409.(abril 2003)

Va ser de ben petita  que vaig tenir l’oportunitat, a través de la veu de la meva mare i de les mestres de la escola petita a la que anava, de sentir el pessigolleix que la Fada que viu en els  contes produia en les meves orelles.

 

És per això que aviat vaig esdevenir una lectora àvida i l’aprenentatge de la lectura va ser només un pas endavant per arribar a allò que jo desitjava: llegir contes per retrobar-la.

 

A vegades sovint em trobo tenint que explicar aquesta subtil relació que com a lectora, escriptora, bibliotecària i contacontes encara mantinc  amb els contes i només puc explicar-m-ho si ho faig  a la  llum d’aquesta Fada que es desperta cada vegada que algú llegeix o escolta un conte.

 

Cada dia més considero un privilegi el poder compartir-los amb petits i grans, descobrint la sensació inesborrable de sumergir-me en un espai i un temps no mesurat per cap dels parametres fisics amb els que acostumem a delimitar el lloc que ocupem i el temps que ens hi quedem.

 

Els contes són per a mi els codols del riu de la Vida, que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar.

 

Els contes ens ajuden a crear camins interiors,  que  ens permeten descobrir -nos a nosaltres mateixos i el món  que ens envolta, obrint aquests “ulls de dintre” sense els quals seriem cecs.

 

Els contes des de ben petits ens ajuden a despertar la música que viu en nosaltres des l’origen del temps i de grans ens ajuden arribar al mar armónicament.

 

Sencillament  si em pregunto: Podria viure sense contes?

 

A  mi em sembla sincerament que no.  

 

És clar que quan parlo de contes em refereixo als veritables contes els que  les fades i ells follets s’expliquen entre ells, que els arbres i els vents  escampen i els escriptors d’orelles fines recullen , aquests contes que acaben formant part de nosaltres mateixos i ens costa reconeixe’ls anclats en el nostre pensar, en el nostre sentir.

 

Contes que sovint trobem en reculls d’autors clàssics, alguns en àlbums il.lustrats i alguns, encara menys, en aquestes col.leccions de consum que les editorials crean amb intencions de donar respostes d’ara als problemes que els infants, molts d’ells amb moltes mancances d’amor i atenció, manifesten obertament.

 

Infants als que cuidem i estimem contant-los contes, ajudant-los a dexifrar les fileres de formigues que es passegen per les seves pàgines, infants al quals ajudem a descobrir i donar dimensió a les paraules i a parlar i comunicar-se  mitjantçant el que el conte els desperta, els insinua, els xiuxiueja…

 

Com a pares, com a mestres, com a transmisors de Vida  és una de les tasques més gratificants i enriquidores que podem tenir i que dona sentit al fet de ser-ho i practicar-ho lliurement i conscientment.

 

Aquesta és una petita invitació, a dur-ho a terme sempre que pogueu, els que encara no ho heu tastat i si ja ho feu, a continuar per aquest camí.

I si ho feu, magicament, misteriosament… ens trobarem.

 

Mercè Escardó i Bas

Els contes, lligams invisibles amb els nostres fills

Publicat al Butlletí del Consell Comarcal de Girona. març de 2003