«Saint-Exupéry. La visió d’uns altres ulls» TEHAC. Núm. 14 (gener 2001)
A vegades se’ns fa difícil expressar en poques paraules el que, com a lectors, un llibre en concret o l’obra d’un autor representa per a nosaltres; alguns ens acompanyen en una petita o gran part de la nostra vida, ajudant-nos a fer camí, a viure.
Saint Exupéry va entrar a la meva per no sortir-ne més, a través de Le Petit Prince , d’això ja fa gairebé 40 anys. Aquest i d’altres llibres d’aquest autor s’han convertit en “llibres de tauleta de nit “, als quals puc recórrer en aquests estats d’ànims que solament unes paraules acertades poden posar-nos “crema per dins”.
I es que certes frases d’aquest autor tenen la màgia de fer ressonar dins nostre la magnitud d’un univers desconegut i enyorat alhora, fent-nos present una extensió sense la qual cap persona pot dificilment esdevenir home o dona, és a dir entrar dins el que el mot humanitat té d’ individual i universal alhora.
Hi ha cinc llibres d’aquest autor amb els que tinc el privilegi de compartir aquest moment de la vigília que un no sap si s’està adormint o vivint un somni: Le Petit Prince ; Carta a un Ostatge; Un sentir a la vida; Cartas a una amiga inventada i Pilot de Guerra.
Cada un d’ells i en aquest ordre, em va arribar en un moment especial de la meva vida, imagino que semblant als estats d’ànim o de creixement que travessava l’autor i que els seus escrits traspuen. Per aquest motiu, em sembla, és va produir aquesta ressonància tan forta que, a diferència d’altres trobades literàries, no m’han abandonat. “L’home es un nus de relacions” diu l’autor a Pilot de guerra i a mi ell m’ha nuat amb un fil d’or d’aquests que perduren més enllà de la vida i de la mort.
Una vida que l’autor va assaborir tan conscientment que li fa dir que “Viure és néixer lentament” amb l’alegria de saber-se viu:”Visc. Soc viu, Encara soc viu. Continuo viu. No soc més que un doll de vida” (Pilot de guerra)
Una mort punyent i present, temuda segon a segon, vol a vol, de la que cal trobar un sentit dins l’absurditat d’una guerra: .” aquell qui s’ha deslligat dels bens que es fan facilment fonedissos, que accepta de morir pels altres homes, aquell qui entra en un no sé que d’universal, pot dir-se que ha obert ben bé les ales. Un gran alè passa pel seu damunt” (Un sentit a la vida)
Una guerra de la que no es va voler mantenir al marge, que diferenciava de l’aventura que per ell havia suposat establir les línies de correu amb l’Àfrica i desprès amb Amèrica ¨La guerra però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L’aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No n’hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és pas una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus.” (Pilot de guerra)
I una altra guerra, la de Espanya, en la qual va poder escoltar per ell mateix com, de nit, les veus enemigues es cridaven i es responien d’una trinxera a l’altra; veus que a contestar a la seva demanda del perquè de la seva lluita li fan escriure “aparentment, amb paraules diferents , aquestes dues colles han cridat veritats iguals…però una comunió tan excelsa no exclou que hagin de morir juntament”.(Un sentit a la vida)
I en ella, tenint la por i el perill com a companys, l’intent de cercar la força per a seguir i la seguretat en els records d’una infantesa tan feliç i segura que li fan expressar d’una manera contundent:”D’on sóc jo? Sóc de la meva infantessa. Sóc de la meva infantessa com d’un país””No hi ha protecció pels homes, Un cop sou homes us deixen anar .. En canvi, qui pot fer res contra un infant que una Paula totpoderosa té agafat de la mà “ (Pilot de Guerra)
Circumstancies que el fan patir moments gairebé eterns de soledat que només pot superar amb l’ajut d’unes forces insospitades que li arriben i li fan adonar que s’aguanta dret, fortament tibat.gràcies a elles. “Així et sents tens i vivificat pel camp de les forces que t’estiren o t’empenyen, t’atreuen o et resisteixen. Et trobes ben instal.lat, ben determinat, al centre de les direccions cardinals.””.De quina manera, doncs la vida va construint aquestes linees de força de les quals vivim?… Quins han estat els moments decisius que han fet d’aquesta presència un dels pols que necessito?” (Carta a un ostatge)
Forces com l’amor .”L’amor una vegada ha germinat, fa arrels que creixen sense parar (Pilot de guerra) i l’amistat que li fan exclamar:”Necessito de tu com d’un cim per respirar!.”(Carta a un ostatge)
I gràcies a totes aquestes experiències reflexionar sobre el que és realment essencial “ L’essencial, molt sovint, no té gens de pes. Aquí l’essencial, aparentment, no fou sinó un somriure. Un somriure és sovint l’essencial. Et sents pagat per un somriure. Et sents recompensat per un somriure. Et sents animat per un somriure. I la qualitat d’un somriure et pot fer morir”( Carta a un ostatge)
Un essencial present i evident en totes les seves obres.
Crec però, que la lectura dels seus llibres s’ha de fer amb aquesta altra manera de mirar que ell tant bé ens mostra en els seus escrits, sinó ho fem podem arribar a pensar que són cròniques periodístiques, sense massa qualitat literària què no aconsegueixen mantenir un ritme ni un interès, els necessaris per arribar al final de la seva lectura.
Però si aconseguïm fer-ho amb els altres ulls… No s’ha d’aprendre a escriure sinó a veure, escriure és una conseqüència. (Cartes a una amiga inventada) els ”ulls de dintre:”Els ulls són cecs, cal buscar amb el cor “(El petit Príncep) descobrirem que les frases amb les que ell intentava expressar les seves impressions, emocions i sentiments són com “l’aigua amagada que dóna sentit al desert.” (El Petit Príncep)
«Saint-Exupery. La visió d’uns altres ulls»
Mercè Escardó i Bas
TEHAC. Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’arenys de Munt .Núm. 14 (gener 2001)
