«L’Hora del conte a la biblioteca o quan la lectura fa pessigolles a les orelles.» GUIX D’INFANTIL. NÚM. 35(gener-febrer 2007)

 

Escriure sobre l’Hora del conte és per mi una oportunitat de parlar de la VIda, de la meva, de la dels altres, de la que compartim magicament gràcies als contes en la infinitesa saviesa que contenen i que és perd en el més enllà dels temps.

 

Els contes m’han acompanyat sortosament des de ben petita primer a la falda  de la mare, desprès a la meva escoleta  on vaig aprendre també a llegir-los i van passar a ser un aliment no visible fins que vaig ser mare i posteriorment  bibliotecària a Can Butjosa. 

 

Desprès no he pogut ni volgut deixar de practicar l’hàbit de compartir-los i d’oferir-los  la meva veu i tota jo, deixant que les paraules facin niu en els que m’escolten individualment i sobretot col.lectivament en aquesta activitat precisa i preciosa que és l’Hora del Conte.

 

L’Hora del conte és l’activitat  amb més antiguitat a les biblioteques públiques catalanes, la narració de contes a un grup de lectors, abans de la guerra civil, va sorgir dirigida gairebé sempre al públic infantil.

 

Ara continua practicant-se a gairebé totes les biblioteques tan les que disposen d’una secció infantil separada de la general com a les que el públic de totes les edats comparteix el mateix espai, com a les de les escoles.

 

Massa sovint però en moltes d’elles s’han oblidat que és un bon mitjà perquè la lectura entri per les orelles i s’hi practica  o bé unes postes en escena de contes teatralitzats o  jocs  i propostes “didàctiques” en acabar.

 

Totes dues coses s’allunyen de l’essència o l’objectiu que una Hora del Conte hauria de tenir: es tracta, mitjançant la narració, de fer sentir,   pensar i viure emocions partint de l’oralitat. Emocions, sentiments i experiències que desprès podrem reviure mitjançant la lectura en un diàleg més pausat i íntim amb nosaltres mateixos, ja amb el llibre a la mà.

 

En la naturalesa de compartir contes mitjançant l’oralitat, donar i rebre componen la mateixa acció, gratuïta, rodona i acabada. Els contes s’han de tractar amb cura i amb respecte i no fer “malabarismes” amb ells; per si mateixos transmeten, curen, agombolen, acompanyen…. són els còdols del riu de la vida que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar, fent de filtre a tot allò que ens arribi, que haguem de viure o de sobreviure.

 

Per tant ni cal  escenificar-los ni cal convertir-los en un pretext per “treballar” o fer manualitats. 

 

No ens hem de confondre, ni tampoc als usuaris  de les nostres biblioteques, no és el mateix organitzar un espectacle de titelles o una sessió de teatre a les places, al carrer  o als espais dedicats per aquest fi que fer-ho a la biblioteca, no dic que no s’hagi de fer mai en elles, no!  sinó que no han de substituir ni equiparar-se  amb les Hores del Conte.Totes dues coses són licites, però són diferents, en l’origen i en la intencionalitat amb la que apareixen.

 

L’Hora del conte  és el millor mitjà perquè la música  de les paraules agomboli als més petits que no entenen el seu significat   i pels que l’ entenen és l’oportunitat d’endinsar-se en un  interval de vida  fora del temps i de l’espai on se sentiran segurs i del que en sortiran diferents encara que no en siguin conscients.

 

És una oportunitat perquè tots ells adquireixen l’hàbit d’escoltar amb atenció, mantenint el silenci i, compartint col.lectivament aquesta vivència, arrelin en les diferents cultures esdevenint ciutadans del món.

 

I quin plaer, carregat de sentiments i tendresa, és escoltar  contes amb un bebè a la falda!! Tot d’una el temps s’atura i sentim com ell es deixa anar, es desfà com un “bolado”; no sabem que veu, no sabem que escolta però hi ha alguna cosa que traspassa el nostre primari coneixement i crea aquest pont compartit més enllà del nostre enteniment.

 

Em refereixo  als bebès que ja estan entrenats, als q uals les seves mares i  pares els han cantat, contat i explicat mil coses, són bebès acostumats que les paraules els facin pessigolles a les orelles i a través d’elles facin fora la por, l’angoixa d’habitar des de fa  poc el món,  donant-los seguretat, afecte, tendresa i tots els aliments  no tangibles que necessiten per créixer harmoniosament.

 

Són bebès que tenen desperta l’escolta atenta i es senten segurs entre els braços dels adults que els acaronen, els abracen, els fan moxaines mentre ells també escolten i junts comparteixen el conte.

 

Per aconseguir  però aquest  microclima  que ajudi a créixer aquests vincles, l’Hora del Conte ha de tenir  un qualitats especials: partint d’alguns dels objectius que vulguem encomanar-li  com  p.e.  el d’ajudar a arribar a la lectura a través de l’oralitat  o  el de proporcionar un moment de gaudi que  alimenti i ajudi a créixer interiorment,  haurem de tenir presents uns certs condicionants d’espai, de temps, de qui la realitzarà i de com ho farà: el on? qui? quins? com? quants? són les preguntes que més sovint apareixen.  

 

D’entrada aquestes estones han de ser obertes a tots tipus d’orelles i això no ha de rebaixar el contingut de les històries que es narraran;  la polèmica de sí hi ha contes només per adults o per infants és deguda potser que han aparegut espais on s’hi fan narracions de contes estrictament per adults i alguns dels narradors inclouen narracions de contes  literaris o  eròtics o que necessiten d’un grau d’experiències viscudes per establir la complicitat entre el que escolta i el que narra. 

 

Els contes populars, meravellosos o contes d’autor sovint publicats en àlbums il.lustrats són aptes per  a tots els públics, cada oient els sentirà i viurà a la seva manera, depenent de com la història li faci de mirall, de quina porteta interior li obri, de com el visqui en lligar-lo als seus records, a les experiències viscudes i no recordades, a sentiments i pors amagades etc…

 

S’ha  de triar, ja que és realitza a la biblioteca, contes preferentment del seu fons així els oïdors podran  llegir-los per ells mateixos si ja en saben o  ho faran més endavant quan siguin capaços de  desxifrar les fileres de formigues arrenglerades que ara són per a ells les paraules escrites en les pàgines dels llibres; d’entre tots triarem amb cura qualsevol conte capaç de convertir-se en una llavor que creixi dins d’ells, malauradament pocs llibres publicats en aquestes col.leccions dedicades als infants compleixen aquest requisit, cal anar amb tots els sentits ben desperts per descobrir-los d’entre tanta palla!

 

Els contes s’han de contar amb naturalitat i senzillesa, a fi que els adults que acompanyen els nens se sentin convidats i encoratjats a repetir l’experiència a casa. No es tracta però d’entretenir i prou, sinó també de transmetre la  presència  de la fada dels contes i de compartir la màgia que s’instal·la entre qui narra i qui escolta. 

 

En una sessió de contes s’hi pot incloure la lectura de poemes o de certes narracions en què la bellesa i la música del llenguatge es manifesten precisament per mitjà de la lectura en veu alta, i cantarelles, i contes acompanyats de cançonetes, que els més petits escoltaran fascinats i els més grans intentaran seguir amb les mans, la veu… fent-se còmplices del  que els està contant.

 

És molt convenient, com ja he dit,  que els contes seleccionats formin part del fons de la biblioteca, mostrant-los mentre es conten convidem  a l’auditori a fer-ne una lectura posterior, els reconeixeran i identificaran d’entre tots; els hi coneixeran la cara, s’hauran fet amics, se’ls enduran a casa i cada conte obrirà un  intercanvi diferent depenent de la situació o moment que cada família trobi per compartir-los amb els seus infants: al llit  asseguts al sofà, un dia de pluja , al sol  creant un instant màgic, únic, diferent, cada vegada que anirà teixint i enfortint vincles de qualitat entre l’adult que propicia aquest instant i l’infant amb qui el comparteix.

 

Quanta estona?

L’Hora del Conte no ha d’excedir mai el temps que som capaços d’escoltar amb atenció, les paraules son com la pluja per la  terra fèrtil que l’espera, la necessita i  es deixa amarar per ella  però que quan plou massa fa basses o llisca car no té  prou capacitat d’absorció. Mitja  o tres quarts d’hora és un lapsus de temps adequat.  Cal evitar que, com passa  en  les maratons  de contes,  els oïdors escolten sense escoltar però  es mantenen al seu lloc com hipnotitzats per la cadència de les paraules o per la força captivadora del narrador.

 

Cada infant tindrà una capacitat de saturació diferent així que durant l’Hora del Conte és important deixar un petits lapsus de temps entre conte i conte, evidents i silenciosos, perquè els que vulguin marxar ho facin sense molestar els que volen continuar, si l’Hora del Conte es fa amb periodicitat els oients adquiriran aquests habit de mica en mica, tot i que és aconsellable enunciar  aquesta pràctica abans de començar la sessió.

 

Quan això passa, és indispensable la  cooperació i complicitat  dels adults que acompanyen els més petits, ells  hauran de vetllar que les seves entrades i sortides no trenquin la fràgil bombolla en la que s’està mentre dura la sessió.

 

Diferenciar el moment

Per marcar aquest  tempo especial són necessaris els rituals d’obertura i de tancament; musiquetes, jocs de paraules, pols de lluna, armilles màgiques etc.. són habitualment usats per alguns narradors , és la manera de delimitar   un espai/temps fora de l’habitual, de convertir el temps real en un temps sagrat que il.lumina els misteris de  la vida. 

 

Qui conta?

La iniciativa de contar  pot sorgir de manera espontània en qualsevol moment  si el personal de la biblioteca està preparat per a fer-se’n càrrec, habitualment però aquesta responsabilitat recau en narradors professionals, que aliens al lloc on conten hauran d’adaptar-se a les particularitats de cada espai i de cada públic i que haurien de  comptar en tot moment amb el suport i la complicitat del personal que hi treballa.aquests han de vetllar l’ordre durant la sessió i, en acabar, ajudar a  que els oients s’adonin de l’espai on són: una biblioteca on cal respectar que d’altres usuaris puguin continuar llegint, estudiant o cercant informació amb la tranquil·litat i silenci necessaris.

 

No hem d’oblidar que els propis usuaris, grans i petits  poden ser bons narradors de contes, contar és una de les facultats inherents a ser persona,  tots “contem” les nostres experiències, el que ens passa o ens agradaria que ens passés, sent més o menys fidels a la realitat que interpretem sempre subjectivament partint de nosaltres mateixos, com ho fem amb els contes, que una vegada llegits es confonen amb les nostres vivències, experiències i sentiments  i surten més nostres que quan han entrat.

 

Sempre recordaré a la Marina que quan tenia només 4 anys ens va delectar a tots amb “Les 7 cabretes i el LLop”; asseguda al bagul amb els peus penjant, passant acompassadament els fulls del llibre, dibuix a dibuix, seguint el fil de la història…

 

Formar un   equip de petits conta contes és una gran oportunitat de compartir lectures i de crear vincles entre ells i la seva biblioteca que perdurarà per sempre més.Us ho puc garantir!!

 

És  gairebé impossible fer-nos una idea de la quantitat d’històries viscudes que sorgeixen arrel d’aquesta activitat tan senzilla, practicada amb regularitat omple de  ceros a la dreta qualsevol intent de comptabilitzar-les.  

 

Darrera de cada sessió hi ha una nova relació establerta entre els infants, les famílies, els contes, els llibres  i els personatges que  hi viuen sense fer soroll.  

Cada sessió ens regala la possibilitat d’omplir de significat noves paraules, de descobrir i compartir emocions i sentiments, d’omplir mancances d’amor i d’afecte…

 

M’ agrada imaginar quan conto que els nens estan sota el semi-cercle invisible que dibuixen  els meus braços estesos, que  sovint es depassa però no en la meva visió, la meva veu és un paraigua que aixopluga , el conte un recer segur a compartir.

 

Com adults que acompanyem a créixer els infants compartir contes amb ells és una de les tasques més gratificants i enriquidores que podem tenir.

Només ens cal la veu,uns bons contes i el desig de compartir-los.

 

I si ho feu, màgicament, misteriosament… ens retrobarem!!!

 

«L’Hora del conte a la biblioteca o quan la lectura fa pessigolles a les orelles.»

Mercè Escardó i Bas

GUIX D’INFANTIL. NÚM. 35(gener-febrer 2007)