«Nius de Paraules» IN-FAN-CIA . Núm.150 (maig-juny 2006)
Quan naixem, la majoria de nosaltres rebem dels adults que ens envolten el regal més preuat i alhora més barat de tots els que al llarg de la nostra vida rebrem.
Aquest regal ens permetrà donar nom a tot allò que ens envolta i més tard ens ajudarà a definir no tan sols el que veiem, somiem o imaginem sinó encara més difícil: el que sentim.
Aquest regal tan important són les paraules.
Al llarg del gairebé quart de segle, que se m’ha permès ajudar a posar-nes algunes en la vida de tants i tant menuts a la biblioteca Infantil i Juvenil de Can Butjosa, he descobert molts aspectes d’aquest bon fer , gràcies sobre tot a ells i també als adults que els acompanyen.
De bon principi vam fer el “descobriment” que havíem de tenir cura de les famílies si volíem obrir la nostra tasca als infants més petits de 6 anys, no tan sols perquè ells per si mateixos no poden venir com usuaris sinó també i especialment perquè són els adults més pròxims a ells els que, ja abans de néixer, condicionaran la lectura en despertar en ells l’escolta atenta i possibilitaran que les paraules facin un niu en les seves orelles recent formades.
D’aquesta manera em va arribar una experiència que em va entreobrir la porta a una reflexió que encara dura i que intentaré compartir en aquest escrit amb tots aquells que el vulgueu llegir.
Va ser gràcies a una mare l’endemà de la desfeta de les torres bessones a Nova York.
A la biblioteca tenim per costum respondre a tot allò que ens esdevé amb llibres i amb alguns reforços; els objectes, el nostre espai parla sense fer soroll i per aquest motiu va aparèixer, gràcies a la Glòria, un bressol amb un globus terraqui i dins i li vam col·locar un termòmetre; la terra tenia febre i calia atendre-la contant-li contes i gronxant-la.
La mare en qüestió va arribar per la tarda i em va donar les gràcies.
Amb sorpresa vaig formular un tímid perquè?
Primer em va arribar la seva indignació: en Pau havia arribat de l’escola bressol dient “pau si guerra no” i ella no volia que el seu fill aprengués aquesta per a ell nova paraula : guerra, tant trista i tan forta, ara que encara no sabia que significava i que ella desitjava que mai aprengués per experiència pròpia.
A la biblioteca havíem respost a l’angunia, la sorpresa i la por que es vivia, sobretot a través dels mitjans de comunicació, avançant 4 mesos el nostre Mes de la Pau, omplint la biblioteca de coloms, posant la terra al bressol i permetent que tots, petits i grans, deixessin caure confetti de colors per cobrir-la de bons desitjos, després d’escoltar contes de personatges pacífics. A cap lloc es llegia ni es deia la paraula guerra.
Des de llavors he observat i seguit aquest procés d’omplir de significat les paraules, acompanyant els adults que són responsables dels infants a compartir aquesta delicada tasca i això ens ha dut a ser encara més rigorosos en tot allò que posem al seu abast , tant el que parla sense fer soroll: llibres, imatges, pòsters etc. com les paraules que amb ells compartim.
Fa molts d’anys vam descobrir que la lectura entra per l’orella, gràcies a la paraula que canta, que conta, que diu coses encara que els infants no sàpigan el què.
Aquesta paraula que com una caixeta rebem ben buida i que al llarg de la nostra existència anirem omplint gràcies a la pròpies experiències i gràcies a les dels altres que ens arribaran principalment a través del que han deixat escrit per explicar-les.
I com acompanyem els infants cap a la paraula escrita abans que sàpigan llegir ?
La nostra bebeteca ja és més que veterana i podem demostrar que els nostres millors lectors, alguns encara joves, d’altres ja pares i mares, van començar a llegir en ella mirant i escoltant.
En aquest més que un espai de convivència hi trobem llibres, amb els que d’entrada podríem fer dos grans grups:
els llibres perquè en facin ús per ells mateixos:
Llibres de roba, de plàstic i de cartró gruixut amb petit format, col.locats en caixes de cartró que no pesen i ells poden traslladar i arrossegar
els llibres de falda:
Són els llibres per compartir; amb el seu ajut els adults buscarem analogies entre el que els infants troben en ells i el món que els envolta. Mostrant-los que la vida és dins els llibres els hi llegirem o inventarem històries, els ensenyarem a fixar la vista i l’interès en un punt concret, a descobrir, i sobretot començarem a donar significat a les paraules.
Aquests llibres han d’estar molt ben ordenats i classificats, ells també tenen dret a trobar el que desitgen i ho farem seguint els interessos dels propis infants i sobre tot del seu desenvolupament.
Aquí el 0-6 no ha de ser un posicionament compacte sinó un seguit d’esglaons amb els que ajudarem els petits a arribar a llegir per ells mateixos i per tant la lectura serà ara la que ens marcarà també dos grups ben diferenciats: llegir mirant i escoltant i llegir: és a dir saber desxifrar els dibuixos que fan les paraules quan deixen la seva empremta sobre el paper.
Llegir mirant i escoltant
És ben sabut que els infants al voltant dels 8 mesos descobreixen el llibre com a tal. Quan ells poden fer la pinça amb el polze i l’índex, agafar la pàgina de roba i passar-la estant utilitzant el llibre com a llibre, ja no els serveix ni de coixí ni per rebregar sinó per mirar i descobrir, full a full el que està amagat dins.
Comença llavors un procés que cada bebè farà al seu ritme, començat ja a demostrar que en la lectura no hi ha edats físiques sinó edats lectores, i que no s’és ni pitjor ni millor lector per llegir ni més ni menys quantitat, s’és lector o no se n’és.
Així en aquesta etapa que va des de el moment que ell per si sol pot aguantar el llibre i passar pàgines fins que aprendrà a desxifrar les fileres de formigues immòbils que són les paraules, apareixen els llibres que primer els fascinaran en trobar la seva pròpia imatge i on ells s’hi podran reconèixer. Els somriures d’aquesta descoberta són difícils d’oblidar, no us els perdeu!!
El següent esglaó el pujaran quan el seu món s’ampliï; en ell hi trobaran llibres on veuran l’escola, la família, els colors, els oposats és el moment de lligar el que veuen en ell amb la seva vida que comença a enriquir-se amb nous àmbits de relació, d’experiències.
En un altre esglaó trobaran el grup de llibres amb sorpresa amb els que els provoquem a desplegar, tocar, descobrir; llibres que sonen, que s’oloren, que s’acaricien…
Hi ha un altre esglaó per els llibres d’animals on els trobarem fent rols de persones i seus propis rols: pollets que fan piu-piu i pollets que parlen; gatets que van vestits i altres que no… seguint el joc dels infants que fan parlar els seus peluixos però coneixen la diferència entre ells i els animals reals.
Hi ha un esglaó que tenim sempre a l’abast dels adults que els acompanyarem i correspon al dels àlbums il·lustrats, amb el text en lletra d’impremta, que podem utilitzar com a llibre de falda fins que ells no arribin a dominar suficientment la seva lectura.
Llegir
Aquest esglaó el pujarem quan arriba el moment de l’aprenentatge , el llegir per un mateix i on hi trobarem els llibres de gradació lectora que els acompanyaran fins el següent on trobaran els llibres escrits en majúscula de pal (TEBEROSKY) i poc després els de lletra lligada.
Aquests esglaons no van uns darrera els altres, cada infant hi pot accedir en el moment que ell vulgui i cada adult que els acompanya els podrà utilitzar de moltes maneres diferents: alguns llegiran el text, d’altres se’ l’inventaran però tant els uns com els altres els convertiran en un llibre únic i especial, en establir un vincle d’afecte i de creixement mutu amb el seu infant.
Ara hi ha molta tendència a publicar llibres /recepta amb els quals es pretén donar els pares eines per expressar conceptes, per transmetre informacions, per parlar de … molts d’ells van acompanyats de guies per els pares i hi ha molta confusió alhora de compartir-los amb els infants.
Sovint em pregunto per a qui els editen i si no seria millor publicar-los obertament en col·leccions per a pares que són qui els necessiten, alguns sovint no saben establir límits, ni normes i potser fora bo que els utilitzessin per entendre i posicionar-se en relació amb els seus infants.
Creieu de veritat que necessitem d’un llibre, no puc posar-los en la categoria dels contes encara que els que els publiquen així ho manifestin, perquè un infant deixi el xumet o deixi de fer-se pipí al llit?
Hi ha coses que s’han d’aprendre “per contacte”, res no pot substituir aquella mà que acompanya i que priva d’arribar a un aparell que crema o a un endoll que “pica” però sí hi ha conceptes, actituds, valors com se’ls hi diu ara, que podem transmetre de una manera immillorable a través dels contes.
Els contes populars, aquests contes que són contes de bo de bo, dels quals no sabrem mai els autors i que s’han escampat per tot el món prenent de la terra on arriben els seus costums i tradicions; aquests són els millors contes per preparar- nos per la vida de cada dia; ens ensenyen a ser prudents com les 7 cabretes, astuts com la guineu, a no ser babaus com els llops, ni massa creguts com la llebre, ni de descreguts, ni massa confiats i així un llarg etcètera de actituds, valors, posicionaments necessaris per arrelar, per créixer amb seguretat amb confiança.
Deia Freinet l’any deia responent al Any Mundial de la salut mental, 1960.
… lamentem el deteriorament de la família i sobretot d’una deshumanització de la qual se subestimen els resultats negatius. l’infant ja no troba les seves fonts. L’aixequen massa aviat sobre una bastida que li dona a vegades la il·lusió de poder-se igualar als déus, però en la qual tremola i està inquiet fins el vertigen. Li manquen els fonaments indispensables que abans li donaven seguretat i saviesa i als quals torna de manera espontània a la que pot remoure la sorra, deixar córrer l’aigua, acariciar un animal i crear, a la seva mida, un món que és el seu.1
I jo crec modestament i potser erròniament que aquest fonaments també són els contes.
Els contes són per a mi els còdols del riu de la Vida, que ens ajuden a riure quan hem de riure i a plorar quan hem de plorar. Quina sort poder convertir-los en els nostres companys i eines quotidianes de dir, de transmetre, de convivència!
Compartir contes posant en contacte tots els sentis: el tacte, l’orella, l’olfacte… establint un pont de comunicació, d’intercanvi de vida entre el adult, el llibre i l’infant.
Compartint-los no per obligació sinó perquè els estimem, ens estimem i ens mereixem aquest regal.
Donant-nos l’oportunitat de col·locar paraules dolces, que curen, que agombolen oposades als crits i altres paraules que fereixen que aturen i destrueixen..
D’ajudar a donar paraules concretes a sentiments, emocions, situacions i neguits difícils de definir.
Establir vincles de qualitat a través de la paraula escrita o dibuixada és un privilegi que tenim els adults que envoltem els infants i, sigui com a família o com a professionals, és un fet que hauríem de valorar i agrair i sobretot de no deixar-nos-el perdre.
Cada paraula és un regal nou que arriba cada dia, que necessita terra nova per arrelar , els infants, i per créixer: l’aigua del nostre afecte i la nostra tendresa , però sobre tot necessita la veu, la nostra, la vostra per agombolar-les i fer les hi un niu en els infants, nostres, vostres i de tots.
Mercè Escardó i Bas
IN-FAN-CIA . Núm.150 p.p. 36-39 (maig-Juny 2006)
